Poesia 6:

Gabriel Alomar Vilallonga:

Va ser un poeta, prosista, assagista, polític i diplomátic espanyol del segle XX molt relacionat amb el moviment artístic modernista català. Va nàixer a Mallorca a l'any 1873 i va morir a El Caire al 1941.

Va treballlar com a catedràtic de Literatura a Figueres en Girona i en l'universitat de Palma de Mallorca. Va col·laborar amb El poble català i va ser el membre fundador del Partit Republicà Català a l'any 1971i de l'Unió Socialista de Catalunya a l'any 1923. Va ser diputat a les Corts durant la Segona República i va ser embaixador al Quirinal (Roma) desde 1932 fins a 1934 i també a Egipte durant els anys 1936 fins a 1938.

El seu assaig La estètica arbitrària va exercir una gran influència a l'obra d'Eugeni d'Ors. Es va inscriure a l'escola mallorquina i tota la seua poesía està arplegada a un llibre anomenat La columna de foc a l'any 1911.

Algunes de les seves obres són: Notes marginals al Quixot a l'any 1907, La guerra a través d'una alma publicada un any després, El front espiritual al 1918, Verba al mateix any, La formació d'un mateix a l'any 1920, La política idealista publicada en 1922 i la seua obra més popular s'anomena El futurisme publicada a 1904.

Curiositats: Una avinguda de la ciutat de Palma de Mallorca duu el seu nom.

FULLA DESPRESA

Unes parpelles que es desclouen
entre l'horror de dues nits,
i el centelleig d'uns ulls que es mouen
entre dos somnis infinits...

Amics, la vida és bella cosa,
és un bell dia somrient;
la flor encara no és desclosa
i els fulls marcits ja van caient.

Mes d'eixa flor que un jorn es bada,
en el recó d'un gran jardí,
s'eleva, en mística volada,
un misteriós perfum diví,

que, quan la flor s'és esvaïda,
sura per l'aire tremolós,
i ressorgeix amb nova vida
dins nova estela d'esplendors;

i qui, quan l'hora és arribada,
ens clou els ulls amb dolç conhort,
i al cim d'una ala desplegada
ens du triomfants sobre la mort.

Ens deixa al front una carícia
com el refrec d'un bes alat,
i ens deixa als llavis la delícia
d'ensaborir l'eternitat.

Ens fa sentir la consciença
de nostra espurna d'immortals,
i en un moment de vida immensa
reclou centúries eternals;

i al mur del temps congria i traça
l'ombra vagant de l'esperit,
i enllà dels segles la traspassa
sota un reflecte d'infinit.

Oh tendra i vaga melodia
que no percep la multitud,
ets una dolça tardania
del nostre ésser de déu caigut!