Poesia 1:

Marta Pessarrodona

Va nàixer a Terrasa al 1941. És una poetessa i crítica literaria catalana. Ha sigut lectora d'espanyol a la Universitat de Nottingam al 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana. La seva poesia, a vegades una mica lapidària, és realista, a vegades irònica i sentenciosa i sol néixer de la meditació o del record, però sempre amb un compromís feminista. Habitualment escriu articles a Avui i El Temps. Al 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi i l'any 2007 es va publicar una antologia de la seva obra poètica. Al 2010 va investigar sobre l'exili republicà a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Per les seves obres publicades al 2010, el poemari Animals i plantes i els assajos França: gener 1939, la cultura catalana exiliada i L'exili violeta, fou guardonada amb el Premi Nacional de Literatura.

Confessió:

Si fos sincera escriuria un bolero,

i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i,

ja se sap, als armaris familiars,

en comptes d'esquelets elegants

d'avantpassats tarambanes,

dec tenir-hi un capellà o altre,

poc avesat als sermons de vi que,

a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos,

recer prendria a l'humor britànic,

o a la sofisticació d'una jueva ianqui.

O, en darrer terme, em sucaria tota

en la vehement memòria proustiana

(enterrada i com cal honorada

l'adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t'estimo

no t'estimarà mai cap d'altra

(i ho cantaria una dona perdent

les pestanyes prop d'una copa alta).

Per a un tango escriuria:

ja mai més no podré oblidar-te

(i ho ploraria un "sanjuanino"

lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero,

i fins i tot més, un tango.