Poesia 6:

Gabriel Alomar Vilallonga:

Va ser un poeta, prosista, assagista, polític i diplomátic espanyol del segle XX molt relacionat amb el moviment artístic modernista català. Va nàixer a Mallorca a l'any 1873 i va morir a El Caire al 1941.

Va treballlar com a catedràtic de Literatura a Figueres en Girona i en l'universitat de Palma de Mallorca. Va col·laborar amb El poble català i va ser el membre fundador del Partit Republicà Català a l'any 1971i de l'Unió Socialista de Catalunya a l'any 1923. Va ser diputat a les Corts durant la Segona República i va ser embaixador al Quirinal (Roma) desde 1932 fins a 1934 i també a Egipte durant els anys 1936 fins a 1938.

El seu assaig La estètica arbitrària va exercir una gran influència a l'obra d'Eugeni d'Ors. Es va inscriure a l'escola mallorquina i tota la seua poesía està arplegada a un llibre anomenat La columna de foc a l'any 1911.

Algunes de les seves obres són: Notes marginals al Quixot a l'any 1907, La guerra a través d'una alma publicada un any després, El front espiritual al 1918, Verba al mateix any, La formació d'un mateix a l'any 1920, La política idealista publicada en 1922 i la seua obra més popular s'anomena El futurisme publicada a 1904.

Curiositats: Una avinguda de la ciutat de Palma de Mallorca duu el seu nom.

FULLA DESPRESA

Unes parpelles que es desclouen
entre l'horror de dues nits,
i el centelleig d'uns ulls que es mouen
entre dos somnis infinits...

Amics, la vida és bella cosa,
és un bell dia somrient;
la flor encara no és desclosa
i els fulls marcits ja van caient.

Mes d'eixa flor que un jorn es bada,
en el recó d'un gran jardí,
s'eleva, en mística volada,
un misteriós perfum diví,

que, quan la flor s'és esvaïda,
sura per l'aire tremolós,
i ressorgeix amb nova vida
dins nova estela d'esplendors;

i qui, quan l'hora és arribada,
ens clou els ulls amb dolç conhort,
i al cim d'una ala desplegada
ens du triomfants sobre la mort.

Ens deixa al front una carícia
com el refrec d'un bes alat,
i ens deixa als llavis la delícia
d'ensaborir l'eternitat.

Ens fa sentir la consciença
de nostra espurna d'immortals,
i en un moment de vida immensa
reclou centúries eternals;

i al mur del temps congria i traça
l'ombra vagant de l'esperit,
i enllà dels segles la traspassa
sota un reflecte d'infinit.

Oh tendra i vaga melodia
que no percep la multitud,
ets una dolça tardania
del nostre ésser de déu caigut!

Reportatge

Açí us deixe el reportatge que vaig fer sobre la'tletisme. Espere que us agrade. Per veure-lo feu clic açí.

Poesia 5:

Joan Teixidor:

Va nàixer a Olot al 1913 i va morir a la mateixa ciutat al 1992. Va ser un poeta i assagista espanyol en llenua catalana.

Es va donar a conèixer amb el seu llibre Poemes al 1932 i van seguir a aquest volumen Joc partit al 1935 i L'aventura fràgil al 1937. Després d'estar deu anys sense publicar res, va aparèixer amb El camí dels dies al 1948, El Príncep al 1954 inspirat en la mort del seu fill, Per aquest misteri, al 1962 i una recopilació de la seva obra poètica anomenada Una veu et crida al 1969. A finals dels anys setanta va publicar les proses poètiques de Un cel blavísim al 1978 i després els dietaris Tot apuntat 1965- 1975 a l'any 1981 i Apunts encara a l'any 1988. I l'autobiografia lírica Fluvià al 1988. Desde l'editorial Destino va fundar els prestigiosos premis Nadal i Josep Pla.

Al 1989 va rebre la medalla d'or al mèrit artístic de Barcelona.

ROSSINYOL

Tu també cap al núvol volaves,

i qui sap si la llei t'han dictat.

El teu cant, de retorn a la terra,

en el sol de la tarda, em fa mal.

Ocell, ocell màgic, allunya't,

rossinyol d'un abril senyalat;

massa prop el respir de les coses,

massa prop el prat llis

i massa alt el teu cant.

Poesia 4:

Joan Brossa i Cuervo:

Va nàixer a Barcelona el 19 de gener de 1919 i va morir a Barcelona el 30 de desembre de 1998, als 79 anys. Va ser un poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de gèneres, literari, visual instal·lacions, poemes objecte, poemes corporis... etc. Està considerat el poeta avanguardista més important de la segona meitat del segle XX. Ha sigut elegit el Doctor Honoris Causa per la Universitat Autònoma de Barcelona. Alguns dels seus premis són: Premi Ciutat de Barcelona, Medalla Picasso de la UNESCO, Premi Nacional d'Arts Plàstiques, Premi Nacional de Teatre, Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, cinc premis de la Crítica Serra d'Or, Premi Lletra d'Or, etc...

PELS JARDINS

Fer sortir del capell cintes i flors,
una tórtora morta dar-la viva;
reconstruir la carta, excepte el tros
que té guardat el públic, em captiva.

Gravar un estel o un triangle en un os
amb força de tenebra venjativa;
de nou i durament saber-se exclòs,
fer un crit d'horror amb remota saliva;

trencar un mirall entre remor de blat,
anar descalç i trepitjar el mercuri,
em captiva. Em captiva la claredat

per afegir tenebra al meu auguri
i desbastar aquest bloc d'eternitat
que no desorganitza cap murmuri.

Poesia 3:

Agustí Pons i Mir:

Va nàixer a Barcelona al 1947. És un escriptor i periodista català. És llicenciat en Ciències de la Informació de Pamplona. Ha sigut redactor de El Noticiero Universal desde 1964 fins a 197, d'Oriflama, de Destino i de l'Avui desde 1976 fins a 1996. Del 1981 al 1984 va ser Cap del Gabinet de Consell de Cultura en el primer Govern de Jordi Pujol. És membre de l'AELC, del PEN català i del Col·legi de Periodistes de Catalunya, a més col·labora a les publicacions d'Aviu, La Nació, Serra d'Or, Lletra de Canvi, El Temps i Debat Nacionalista. En 1991 va obtenir el Premi Joan Fuster d'Assaig i desde el 1998 treballa a l'emissora de Catalunya Cultura.

Algunes de les seves obres de narrativa són: Tretze contes llibertins, al 1981, Temps indòcils al 2007 i Cartes a Clara, una periodista del segle XXI, al 2010.

Algunes de les seves poesies són: Cossos i fets al 1977, Tractat de geografia al 1980, Signe i desig al 1987, Temps d'esbortar al 1989 i Metàfora al 2009.

I les biografies que ha publicat són:

Converses amb Frederica Montseny al 1977, Retrats contemporanis al 1991, Deu daus al 1991 amb el que va rebre el Premi Joan Fuster d'Assaig. Joan Triadú, l'impuls obstinat publicat al 1994, Pere Calders, veritat oculta al 1998, Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona al 2000 i Nèstor Luján el periodisme liberal publicat al 2004.

QUAN ELL EM BESI AMB ELS BESOS DE LA SEVA BOCA

i el seu alè es confongui amb el meu

i el seu braç dur ajunti els nostres cossos

i el seu desig s'escampi lentament.

¡Ah, qui pogués, llavors, deturar les hores!

Aturar el món i el seu girar latent:

copsar l'Etern com si un secret inútil

ens convertís en llum de l'univers.

Quan ell ve a mi

la meva olor el reclama

i el meu cabell perfumo, impacient,

i el meu somrís el meu amor delata

com si en l'amor l'amant es trobés pres!

Enutjo el vent quan sóc el seu refugi

i el protegeixo de tot contratemps:

em dono a ell -i en ell em converteixo-,

i amb ell sostinc el nostre únic miratge:

àmbit dels déus i sorra del desert.

Poesia 2:

Raimon:

Ramón Pelegero i Sanchis, més conegut com Raimon va nàixer a Xàtiva el 2 de desembre de 1940. És un cantant valencià i un dels membres més representatius de la història. contemporània de la cançó en català i amb el major reconeixement internacional junt a Lluís Llach i Maria del Mar Bonet.

Va entrar en contacte amb els components de la Nova Cançó en 1961 i va grabar el seu primer disc en 1963. Es autor de numeroses cançons de protesta com Al vent, Diguem no, Jo vinc d'un silenci... i a musicat textos de poetes clàsics com Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi... i contemporànis com Pere Quart. També és autor d'assatjos, de poemaris i de textos autobiogràfics. En 1993 va conmemorar el trenta aniversari de l'aparició de l'àlbum Al vent, amb un recital al Palau Sant Jordi de Barcelona. En 1997 va realitzar una serie de conçerts en el Palau de la Música Catalana que van donar lloc a un CD, anomentat Concerts al Palau. I al 1999 va publicar un altre disc anomenat Cançons d'amor.

Ha actuat per tot el món. I ha editat discos en Japó, Estats Units, França i Uruguay i diaris com el New York Times i Le Monde han analitzat la seua obra.

Al 2000 treia una Nova Integral amb cançons inèdites, al 2007 va rebre el Premi d'Honor de la Acadèmia de la Música Espanyola . A més a principi de 2011 va ser envestit el Premi Honoris Causa per la Universtiat d'Alacant.

Jo vinc d'un silenci:

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles,

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai.

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat.

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat.

Poesia 1:

Marta Pessarrodona

Va nàixer a Terrasa al 1941. És una poetessa i crítica literaria catalana. Ha sigut lectora d'espanyol a la Universitat de Nottingam al 1986 i ha coordinat la Comissió Internacional per a la Difusió de la Cultura Catalana. La seva poesia, a vegades una mica lapidària, és realista, a vegades irònica i sentenciosa i sol néixer de la meditació o del record, però sempre amb un compromís feminista. Habitualment escriu articles a Avui i El Temps. Al 1997 va rebre la Creu de Sant Jordi i l'any 2007 es va publicar una antologia de la seva obra poètica. Al 2010 va investigar sobre l'exili republicà a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Per les seves obres publicades al 2010, el poemari Animals i plantes i els assajos França: gener 1939, la cultura catalana exiliada i L'exili violeta, fou guardonada amb el Premi Nacional de Literatura.

Confessió:

Si fos sincera escriuria un bolero,

i fins i tot més, un tango.

Sóc, però, catalana i,

ja se sap, als armaris familiars,

en comptes d'esquelets elegants

d'avantpassats tarambanes,

dec tenir-hi un capellà o altre,

poc avesat als sermons de vi que,

a la fi, són els únics que valen.

De no poder ser ni boleros ni tangos,

recer prendria a l'humor britànic,

o a la sofisticació d'una jueva ianqui.

O, en darrer terme, em sucaria tota

en la vehement memòria proustiana

(enterrada i com cal honorada

l'adolescent febre sartriana).

En un bolero diria: com jo t'estimo

no t'estimarà mai cap d'altra

(i ho cantaria una dona perdent

les pestanyes prop d'una copa alta).

Per a un tango escriuria:

ja mai més no podré oblidar-te

(i ho ploraria un "sanjuanino"

lleument calb i de bigoti ample).

Si fos sincera escriuria un bolero,

i fins i tot més, un tango.

El secret de l'alquimista

Açí us deixe la meua ressenya del llibre El secret de l'alquimista. Per veure-la feu clic açí .